Serrat i la memòria cantada: 30 anys de “Banda sonora d’un temps, d’un país”

Fa exactament 30 anys, Joan Manuel Serrat va aportar a la festivitat de Sant Jordi un tercer símbol: la cançó. Així vaig titular la prèvia del seu doble concert al Palau Sant Jordi, un text que avui recuperem amb la certesa que la memòria també es cuida, com les cançons que la sostenen.

“Banda sonora d’un temps, d’un país”. Així va batejar Serrat aquell concert i també el doble àlbum que va presentar: una declaració d’intencions que continua ressonant amb la mateixa vigència. Més que un repertori, un mapa emocional compartit.

El 23 d’abril de 1996, el Palau Sant Jordi va acollir un d’aquells moments que queden inscrits en la història. Davant de prop de 16.000 persones, Serrat va convertir la nit de Sant Jordi en un gran homenatge a la Nova Cançó i a tota una generació que va trobar en aquestes cançons una manera d’explicar-se el món.

El concert, concebut com un recorregut continu i gairebé sense pauses, va reunir una trentena llarga de temes que dialogaven entre si com peces d’una mateixa memòria. A l’escenari, Serrat va revisitar obres d’autors fonamentals com Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o Guillem d’Efak, entre d’altres, en un gest de reconeixement i complicitat que posava en valor el llegat col·lectiu per damunt de qualsevol protagonisme individual.

Més que un exercici de nostàlgia, va ser un acte de transmissió. Cada tema funcionava com un fil que connectava èpoques, vivències i lluites compartides. Va ser un èxit rotund, no només per la resposta del públic, sinó per la seva capacitat de consolidar aquest repertori com a patrimoni emocional i cultural.