ELS VEREMADORS

Pels voltants de setembre,
abans que arribi el fred,
compren el seu bitllet
per al tren de l’esperança.

I els hem vist allunyar-se
amb la maleta a coll
caminant per un moll
de l’estació de França.

Potser té quatre soques
perdudes en un camp.
Potser no té ni un pam.
Potser no té ni un poble,

i dels fruiters del Segre
se’n va a arrancar el cotó
o a esporgar, i quan no hi ha
res més, fa de manobre.

Són gent de l’Aragó,
de l’Àfrica i del Sud,
els veremadors.

Emigren a altres terres,
abandonant el tros
eixut i pedregós
que els va deixar el pare.

Un tros on dia a dia
es van deixar la pell,
on es varen fer vells
quan no era el temps encara.

Un tall de llonganissa,
un rosegó de pa
i un glop de vi farà
més curt el seu viatge.

Cadascú amaga un somni,
cada qui té un accent,
però tota aquesta gent
parla el mateix llenguatge.

L’idioma del peó.
Senzill, dur i a preu fet,
dels veremadors.

I des que el sol s’aixequi
fins que l’amagui el cim,
tallar i tallar raïm
d’uns ceps que són d’un altre.

I a la nit s’arrepleguen
per maleir el destí,
amb la palla del coixí
que els va menjant la galta.

I a l’hivern cap a casa
amb quatre duros que
ha de donar-los el que
no dóna el camp del pare.

Fins l’any que ve, que tornen
amb la maleta a coll
a caminar pel moll
de l’estació de França.

Són gent de l’Aragó,
de l’Àfrica i del Sud,
els veremadors.