CONILLET DE VELLUT

Era suau com el vellut
i poregosa com un conill menut.
En Snoopy era el seu heroi
i li agradava jugar com un noi
i de la mà
em duia amunt i avall sense parar.
Com un estel
fent tombarelles pel cel.
Que és maco el temps d’estimar!
I no va ser aquell un temps perdut,
conillet de vellut.

Però el conill fora del niu
m’enganyava amb qualsevol objectiu.
Se’m perdia en el forat
d’una Nikon o una Hasselblad.
Calia triar:
o tocar el dos o fer un «ménage à trois».
Però això és immoral
quan s’és un home com cal,
ibèric, mascle i cristià.
I em vaig quedar sol i fotut,
conillet de vellut.

L’Elle, el Vogue i el Harpers Bazaar
t’afusellen en cada exemplar.
Diuen que t’ha donat un lloc
Richard Avedon a New York.
No et pots queixar!
El que somniaves ja ho tens a la mà.
Et coneix la gent,
t’estima un adolescent,
i un iaio et vol adoptar.
Ets feliç amb el teu nou drut,
conillet de vellut?

Però avui he vist el cel obert.
Déu, que és bo i que sap el que he sofert,
m’ha deixat els seus consells
en un aparador de can Castells
i m’he comprat el llibre «La fotografia és un art»
i abans d’un mes
seré millor que en Pomés.
Ja saps on em trobaràs:
203 82 82
conillet poregós.
Sense un romanço ni un rebut,
conillet de vellut.