CAMINANT PER L’HERBA

Fou un vespre de setembre
tot caminant per l’herba
on em sorprengueren les fades
per primera vegada.

On òlibes, arbres i abelles
xiulaven a cau d’orella
i l’herba,
jugant entre els meus dits,
em despullava l’ànima a petons,
m’estroncà les ferides
i m’escombrà la pols.

Creu-me,
creu-me que mai
hi hagué més llum a les fosques
del meu vell trencaclosques.

Creu-me que res
no enguixa tantes esquerdes
com caminar per l’herba.

Per això torno sovint al paratge
on es fa dolç l’oratge
per sentir Venus a la vora
on la vida s’olora,

on la pell se m’enlaira i jugo
a la xarranca amb set núvols
i l’herba
pregunta pels amics
i per les orenetes que han fugit
mentre em fa pessigolles
entre el cor i els dits.

Creu-me,
creu-me que mai
hi hagué més llum a les fosques
del meu vell trencaclosques.

Creu-me que res
no enguixa tantes esquerdes
com caminar per l’herba.