PERDUT EN LA CIUTAT

Deixares el mas
sense acomiadar-te de ningú
i des de llavors
mai més no hem sabut res de tu.

Em va dir la dona
del de la tafona
que per Barcelona
vas fent.

I baixí a trobar-te
cansat d’esperar-te
i d’escriure cartes
al vent.

Infructuosament
busco els teus ulls blaus per tot arreu.
De remenar la ciutat,
en trec un mal de peus.

No sé, ho pots ben creure,
si caminar o seure.
Per més que et vull veure
no et veig.

Als de la muntanya
la ciutat estranya
ens causa migranya
i mareig.

Ep… Sóc jo
– ¿Que no em sents…?-
perdut en la ciutat.
Només vull saber si estàs bé,
si t’agrada el mar.

Ep… Sóc jo.
¿Que no em sents…?
Què he de fer amb el gat
que amb les presses
vas deixar-te,
com a mi, oblidat?

Engego coloms missatgers
però perden el rumb.
Encenc un foc al terrat
i faig senyals de fum.

Però un cop d’oratge
barreja el llenguatge
i escampa el missatge
pel cel.
Cruel la fortuna
bufa i se’n riu, d’una
rescatada lluna
de mel.

Omplo una ampolla
amb versos d’amor i dol per tu
i la llanço al mar
pregant l’ajuda de Neptú

però una ona fera
l’esclafa amb fal·lera
contra l’escullera
del moll

i veig com naufraga
una altra vegada
l’esperança errada
del foll.

Ep… Sóc jo
– ¿Que no em sents…?-
perdut en la ciutat.
Només vull saber si estàs bé,
si t’agrada el mar.

Ep…
Sóc jo
– ¿Que no em sents…? –
Què he de fer amb el gat
que amb les presses vas deixar-te,
com a mi, oblidat?

Demà de matí, vençuts,
tornarem el gat i jo
on les gallines no ponen
i els geranis no fan flor.

On sense alegria
em troben els dies
mirant-me la via
del tren.

Em dol, a la butxaca,
la foto, tan maca,
de tu, jo, la vaca
i el nen.

Ep…
Sóc jo
– ¿Que no em sents…? –
¿No em sents…?
¿No em sents…?