MALSON PER ENTREGUES

Lletra: J.M. Bardagí y Joan Manuel Serrat
Música: Joan Manuel Serrat

Aquell dilluns va alçar-se neguitós
i a l’esmorzar va comentar amb la dona
haver somniat que l’empaitava un home
d’aspecte facinerós,
armat amb un 38,
caçant-lo a trets per tota la ciutat,
pels terrats i sota les clavegueres,
corre que corre i l’home aquell darrere,
implacable i decidit
com un àngel de la mort.

Esfereït i cec, va ensopegar,
però ans que el botxí rematés la faena
ell tragué una arma i amb mitja dotzena
de trets va deixar-lo estès
enmig d’un bassal de sang.
I de darrere un arbre sortí en Pau,
un company de penúries d’oficina,
per ensorrar-li un ganivet de cuina
al ferit en el clatell
com qui ‘descabella’ un brau.

I l’endemà, assegut als peus del llit,
ell li va dir, plorós, amb mala cara,
que el maleït malson continuava
amb ell al mig del carrer
amb una pistola a la mà
que encara fumejava pel canó.
La gent cridava, plorava i corria.
Volia moure els peus i no podia.
Què és el que estava passant?
Qui collons era aquell mort?

En Pau tampoc pogué fugir. Voltats
de policies, cotxes i sirenes,
les mans emmanillades a l’esquena,
a empentes i cops de puny
se’ls van endur en un furgó.
Després un racó fosc i un llum als ulls
i uns homes fent preguntes i amenaces
amb relació a un mafiós mort a la plaça
per dos fanàtics fidels
a diabòlics rituals.

Va despertar-se xop i tremolant
la nit següent cap a dos quarts de quatre.
“Demà sens falta anirem al psiquiatre…”,
ella va dir-se mentre ell
li contava sanglotant
que el jutge, sense haver-se’ls escoltats,
els condemnava a divuit anys i un dia.
Es pensava que mai més no tornaria
a mirar-se en els seus ulls
ni a sucar pa en el seu plat.

Per sort, en Pau, camí de la presó,
utilitzant la coneguda argúcia
del tinc pipí i tinc la pixera fluixa,
va saltar en marxa del tren
i va fugir en la foscor,
i ell es podria en un calabós fred
amb un camell penjat que només reia
i un transvestit amb barbes que li deia:
“Quan t’hi acostumis veuràs
que no s’hi està malament”.

Quan van tornar del metge es va adormir
profundament com un nadó al sofà
i hauria pogut seguir clapant fins l’endemà
si no l’hagués despertat
la seva pobra muller
cridant que en Pau havia telefonat
que els de la pasma li seguien les passes,
que no era un bon amagatall la casa,
que fondejat en el port
esperava un vaixell grec.

Caigué rodó i en recobrar-se tingué
la sensació que el terra es bellugava,
va obrir els ulls i es va topar amb una cara
molt semblat a Charles Boyer
somrient-li a un pam del nas,
oferint-li una tassa de cafè
i amb veu de vell llop de la mar li deia:
“Avez-vous bien dormi, madame, monsieur?
Dans une demie-heure nous
arriverons à Marseille.

C’est jolie la liberté,
¿N’est-ce pas, monsieur?
C’est jolie la liberté“.