LA NOIA QUE S’HA POSAT A BALLAR

Plou i fa sol. No et faci dol mirar,
hi ha bruixes que es pentinen
i sargantanes que juguen a fet i amagar,
i prodigis nous de trinca que duu a la mà
la noia que s’ha posat a ballar.

Fugida d’un anunci de vermut.
Quin vent l’empeny…? Quina veu li canta…?
que el món és d´ella,
balladora sense parella.

Salta amunt i avall,
fa un tomb,
pica de mans
i als quatre vents s’obre de cames.
Alça al cel les mans i els ulls
contenta i entregada.
Salta amunt i avall,
fa un tomb,
pica de mans
i als quatre vents s’obre de cames.

Una noia s’ha posat a ballar
pel goig de trempar i riure
i perquè comença el temps que ens queda per estimar.
Arremanga’t el cor i deixa-la entrar,
la noia que s’ha posat a ballar.

Potser ella és massa pel meu poble vell,
de cor feixuc, mancat de paraules,
on l’arc de Sant Martí
mai no ha estat rebut així.

Salta amunt i avall,
fa un tomb,
pica de mans
i als quatre vents s’obre de cames.
Alça al cel les mans i els ulls
contenta i entregada.
Salta amunt i avall,
fa un tomb,
pica de mans
i als quatre vents s’obre de cames.