CAMÍ AVALL

Maduraven els blats, l’estiu naixia,
les roselles anaven tenyint els camps;
li deien Soledat, Rosó, Maria,
i amb un pom de flors anava camí avall.

Camí avall hi ha un revolt i ell l’esperava,
li deien Pere, Joan, Lluís o Guillem.
La durà amb ses mans tallades
molt lluny de la seva gent.

Camí avall queden les flors,
les anirà tapant la pols
que du el vent.

Però un dia els van dir: “No cal que sembris,
enguany els vostres camps no han de dar blat,
cal que per un fusell canvieu l’arada”.
Camí avall de matí se’n va un soldat.

Va cremar i va matar mentre envellia,
fins que un altre tirà abans que ell;
l’enterraren un bon dia
en un pou amb d’altres cent.

Camí avall sense un adéu,
ningú no hi va posar una creu,
no calia.

Ella va plorar per la mort de l’home
i pels camps on ja no creixia el blat.
Pel camí arribaran unes mans joves,
per eixugar els seus ulls i llaurar els camps.

I altre cop naixeran blats i roselles
cobrint les fèrtils tombes dels soldats.
Mor un vell, dos infants neixen.
I tot perd l’olor a cremat.

Camí avall un home mort.
Camí avall queda un record
del passat.

I avui maduren els blats, l’estiu comença
i les roselles van tenyint els camps;
li diuen Soledat, Rosó, Maria,
i amb un pom de flors va camí avall.