Joan Manuel Serrat
BiografIa
Joan Manuel Serrat neix el 27 de desembre de 1943 al barri del Poble-sec de Barcelona, a la falda de la muntanya de Montjuïc.
El pare, català. La seva mare, aragonesa. Llengües i costums barrejats que marquen decisivament les senyes d’identitat.
Els seus primers passos a la música els fa amb tres companys de la universitat, amb els quals forma un grup. Ells seran els que l’animin a cantar en solitari i el 1964 debuta a Ràdio Barcelona, al programa Radio-Scope el presentador del qual, Salvador Escamilla, no dubta a recomanar-ho a Edigsa, una incipient discogràfica amb què grava les seves primeres cançons.
S’integra al moviment de la Nova Cançó, formant part dels Setze Jutges, un col·lectiu que, des del terreny de la música popular, advoca per la recuperació de la llengua i la cultura catalana. El seu debut en públic es produeix al Centre Cultural L’Avenç, d’Esplugues de Llobregat, el maig del 1965.
Les primeres cançons es converteixen en èxits i el 1967 el fenomen Serrat, cantant en català, salta a la resta d’Espanya. Cançons com Cançó de matinada i Paraules d’amor el converteixen en el número u en vendes de tot el país. A finals del mateix any, enregistra el seu primer disc de 45 rpm. en castellà.
La dimensió pública de Serrat creix i és seleccionat per participar al festival d’Eurovisió del 1968, però pocs dies abans del concurs es nega a cantar si no ho pot fer en català. El seu primer pols amb el franquisme es tanca amb un veto als mitjans oficials, una prohibició que es prolonga més de cinc anys a la televisió pública.
En els anys següents, Serrat alterna la producció de cançons pròpies en català i en castellà, entre les quals destaca “Mediterráneo”, amb la musicalització de poemes. Els seus discos dedicats a Antonio Machado i Miguel Hernández constitueixen un gran impuls a la difusió de l’obra d’aquests poetes, exclosos durant tant de temps dels llibres de text oficials.
El 1975, mentre es troba a Mèxic i davant els afusellaments de cinc combatents antifranquistes, Serrat manifesta el seu «absolut repudi a la pena de mort ia la violència oficial establerta», per la qual cosa a Espanya se li obre un procés per injúries al cap del Estat que l’obliga a exiliar-se a Mèxic. Durant un any, a bord d’un autobús amb el seu grup, recorre de cap a cap el país asteca, on fa gairebé un centenar de concerts.
Quan torna a Espanya, és objecte d’una multitudinaria rebuda a l’aeroport de Barcelona, al qual correspondrà amb una sèrie de concerts pels barris barcelonins. Aquest mateix any, al novembre, ofereix una tanda de recitals al Bobino de París, on coincideix amb Georges Brassens.
SosaFa temps que Serrat va descobrir Amèrica i Amèrica va descobrir Serrat, fins al punt de reconèixer-se com un llatinoamericà de Barcelona. L’enllaç que es crea ha de portar-lo a un nou exili, ara a Amèrica, a causa del seu enfrontament amb els règims militars de Xile, Uruguai i Argentina, països als quals no tornarà fins anys després amb la recuperació de les democràcies respectives. Els seus concerts el 1990 a l’Estadi Nacional de Santiago de Chile i a la plaça Dos Congresos de Buenos Aires són històrics. I la seva identificació amb Llatinoamèrica queda reflectida al disc “El Sur también existe”, amb versos del poeta uruguaià Mario Benedetti. Un homenatge de gratitud a gent i països que el van marcar indeleblement.
El 1996, presenta “D’un temps d’un país”, una recopilació personal de temes de la Nova Cançó com a homenatge al moviment i als seus components. Un gran esforç del qual només farà dos únics concerts carregats d’emotivitat, al Palau Sant Jordi de Barcelona. A continuació inicia una prolongada gira de “El Gusto es Nuestro”, amb Ana Belén, Víctor Manuel i Miguel Ríos com a companys de viatge, experiència que repeteixen el 2016, celebrant els vint anys d’aquella exitosa experiència.
Mentrestant, Serrat continua presentant nous treballs amb cançons pròpies com “Sombras de la China” (1998), o experimentant amb projectes molt personals com “Cansiones” (2000) o “Versos en la boca” (2002), o despullant els seus cançons per vestir-les amb vestit de gala i interpretar-les amb orquestra simfònica, “Serrat Sinfónico” (2003). Abans de concloure aquesta gira se li detecta un càncer de bufeta, del qual és intervingut urgentment i amb resultat favorable.
El cantautor torna als escenaris amb un projecte en què es mostra més proper que mai, “Serrat 100×100”, on, només amb la guitarra i el piano de Ricard Miralles, mostra una visió íntima i essencial de les seves cançons, fórmula que repetirà en diferents gires en anys posteriors alternant-la amb l’enregistrament i gira de concerts de “Mô” (2006), el seu darrer treball en català fins ara.
El 2007 inicia amb Joaquín Sabina la gira “Dos pájaros de un tiro”, compartint escenari, cançons i bromes. L’èxit els porta a repetir l’experiència el 2012 amb “Dos pájaros contraatacan”, que es tradueix en el disc “L’orquestra del Titanic”, amb noves cançons escrites a quatre mans.
Abans, el 2010, recupera el fil del seu treball del 1972, i Serrat musicalitza una nova selecció de poemes de Miguel Hernández sota el títol “Hijo de la Luz y de la Sombra”, amb què commemora el centenari del naixement del poeta i presenta un espectacle monogràfic on proposa un recorregut vital i poètic sobre la figura de l’escriptor.
El 2015, amb un bagatge autoral de més de 300 cançons en català i castellà, celebra els casaments d’or amb l’ofici de la música amb un treball antològic en què repassa 50 cançons revisades i gravades de nou, 27 fent duets amb amics i companys, d’Alejandro Sanz a Gino Paoli, de Silvio Rodríguez a Mina, de Gal Costa a Pablo Milanés, Ana Belén, Mercedes Sosa… Aquest mateix anys se li concedeix el Grammy Llatí d’Honor.
Se succeeixen els homenatges: la seva cançó “Mediterráneo” és triada per votació popular la millor cançó espanyola dels darrers cinquanta anys, i anticipant-se al 50è aniversari de l’aparició del disc homònim el 2018, Serrat s’embarca en una gira que titula “Mediterráneo da capo”, terme musical que significa «tornar al principi», que s’allarga fins a mitjans del 2019, en què amb el seu vell còmplice i amic Joaquín Sabina decideixen fer una volta més de rosca a l’assumpte i el parell d’ocells fan fora volar junts de nou amb un tercer espectacle batejat “No hay dos sin tres”, amb un tour que comença el novembre d’aquell any a Buenos Aires però que, malauradament, no completen per un accident patit per Sabina al WiZink Center de Madrid el 12 de febrer de 2020.
Després apareix la pandèmia de la covid. I el món s’atura.
El 2 de desembre del 2021, Serrat anuncia el seu retorn i el seu… comiat. Amb la maratoniana gira “El vicio de cantar”, diu adéu als escenaris amb un tour que inicia l’abril del 2022 al Beacon Theatre de Nova York i conclou a la seva ciutat natal, Barcelona, amb dos emotius concerts al Palau Sant Jordi, al desembre del mateix any. Des de llavors, continua rebent infinitat de reconeixements per una trajectòria única. I continua recordant que és: “Sincerament teu”.
Foto: Jordi Socías
Ha rebut entre d’altres les distincions següents:
- Premi Princesa d’Astúries (2024).
- Medalla d’Honor de la SGAE (2023).
- Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi (2022).
- Águila Azteca de la República de Mèxic (2010).
- Premi Nacional de les Músiques Actuals (2009).
- Cavaller de les Arts i les Lletres. França (2007).
- Medalla d’Or al Mérito en el Trabajo (2006).
- Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona (2006).
- Orden de Mayo en el grado de Comendador. Buenos Aires, Argentina (2004).
- Medalla al Mérito Cultural del Ministerio de Cultura de la República de Colòmbia (1999).
- Orden Andrés Bello. Veneçuela (1997).
- Encomana al Mèrit Civil del Govern Espanyol (1995).
- Condecoració Orden al Mérito Docente y Cultural ‘Gabriela Mistral’. Xile (1994).
- Medalla d’Or de Belles Arts (1994).
Ha rebut els següents doctorats Honoris Causa:
- Doctor Honoris Causa Universidad Autónoma de Nuevo León, UANL (2024).
- Doctor Honoris Causa Universidad de Burgos (2024).
- Doctor Honoris Causa Universitat de Barcelona (2023).
- Doctor Honoris Causa Universidad de la República de Uruguay (2022).
- Doctor Honoris Causa Universidad de Costa Rica (2022).
- Doctor Honoris Causa Universidad de Zaragoza (2020).
- Doctor Honoris Causa Universidad Nacional de Rosario (UNR), Argentina (2017).
- Doctor Honoris Causa Universitat de Lleida (UdL) (2017).
- Doctor Honoris Causa Universidad Complutense de Madrid (2016).
- Doctor Honoris Causa Universidad Autónoma del Estado de México, UAEM (2015).
- Doctor Honoris Causa Universidad Nacional Autónoma de México, UNAM (2015).
- Doctor Honoris Causa Universidad de Córdoba, Argentina (2015).
- Doctor Honoris Causa Universitat Pompeu Fabra de Catalunya. Barcelona (2011).
- Doctor Honoris Causa Universidad Miguel Hernández d’Elx (2010).
- Doctor Honoris Causa Universidad de Puebla. Puebla, Mèxic (2006).
- Doctor Honoris Causa Universidad Autónoma del Estado de Morelos. Cuernavaca, Mèxic (2003).
- Doctor Honoris Causa Universidad Nacional del Comahue. Neuquen, Argentina (1999).