EL MEU CARRER
és fosc i tort,
té gust de port
i nom de poeta.
Estret i brut,
fa olor de gent
i té els balcons plens
de roba estesa.
El meu carrer
no val dos rals:
són cent portals
trencats a trossos
i una font on
van a abeurar
infants i gats,
coloms i gossos.
És un racó on mai no entra el sol,
un carrer qualsevol.
El meu carrer
té cinc fanals
perquè els xavals
llencin pedrades.
Hi ha una pensió,
tres forns de pa
i un bar a cada
cantonada.
El meu carrer
és gent d’arreu
que penca i beu,
que sua i menja
i es lleven amb
el primer sol,
i van al futbol
cada diumenge;
o a fer esparralls al volantí,
o a fer un dòmino amb vi.
El meu carrer
és un infant
que va berenant
pa amb oli i sucre,
i juga a daus
i a cavallfort,
mig bo, mig bord,
escolà i cuca.
El meu carrer
del barri baix
viu al calaix
de les baldufes
amb patacons,
l’àlbum “Nestlé”
i els trossos
d’una vella estufa.
I a poc a poc se’m fa malbé
el meu carrer.