CANÇÓ PER A EN JOAN SALVAT PAPASSEIT

No sóc modest. Estic enamorat
d’aquests ulls meus petits perquè esguarden al lluny
i del meu front tan alt que ho és de tant que pensa.
No vull agrair res, perquè no he tingut mestre.

Jo no prometo res. Només camino
mullant la ploma al cor, que és on es suca l’eina.
Tampoc no sé el que em proposo,
perquè el tenir un propòsit no és fer feina.

Ja no vull allistar-me sota de cap bandera.
De la divina Acràcia seré ara el glossador,
de l’Acràcia impossible en la vida dels homes
que no senten desig d’una era millor.

I el que pensin de mi
no m’interessa gens.

Va entrar al món per la porta de servei.
Duia un gran bagul
i un pedaç al cul.
Era un bagul de paper que va omplir el temps,
les dones i el port,
l’amor i la mort.
Era un bagul que s’endreçava a poc a poc
i esdevenia un vers cada record.

Per a ell la meuca es posava la roba de quan fou verge
i volaven les gavines amb les plomes de diumenge.
Per a ell els vaixells bufaven una, dues i tres vegades
i s’estimava una parella en qualsevol cantonada.
Per a ell miolaven els gats
a la lluna, en els terrats.
Per a ell s’obrien vermelles
les promeses i els clavells.

Per a un home prim
de rostre verdós,
de llavis humits,
i molt llargs els dits
per tastar millor les dones.

I no era modest. I estava enamorat
dels seus ullets petits que esguardaven al lluny
i del seu front tan alt de tant com ell pensava.
I no agraïa res a qui res no li ensenyava.

I el que penseu d’això,
no m’interessa gens.