LA CARMETA

Sola. Només li queda un gos;
trista com un «mai més»
se la veu caminar,
pel barri xinès
quan no fa fred i el dia és clar,
a la Carmeta!

És, com el barri, un record
que s’esmuny pas a pas,
i en l’ahir se’ns perd
com un fanal de gas
o com un tramvia obert.
És la Carmeta!

Va amb un gos vell ple de sarna,
l’abric menjat per les arnes,
la boca vermella
i una flor a l’orella.

Potser, enyorant l’Edén,
l’Arnau i el Bataclan
i les nits de cal Peret,
se li ha anat doblegant
l’esquena a poc a poquet,
a la Carmeta!

S’ha anat pansint dia a dia
com la vella melodia
que ningú no canta
perquè els temps canvien.

Quan vegis pel Paral·lel
la vella i el gos,
li parles de llavors
quan per sentir el seu cos
potser tu haguessis omplert d’or,
a la Carmeta!