CANÇÓ PER A LA MEVA MESTRA

Para la señorita Conxita Plasencia.

Temps fa temps hi havia vostè, mestra,
i el seu món de tinter i banc,
pissarra i davantal blanc.
Bon dia, de matí, ens deia dempeus
entre dues fotos i una creu,
una oració i una cançó
i a la galta un petó.
Bon dia, mestra.

Però vostè no ha sabut mai, mestra,
que quan volíeu que cantés
que tres per una feien tres
els meus ullets grataven francament
els genolls que púdicament
vostè apretava i apretava.
Un número no val
el que una pell rosada.

Malgrat que ens feia anar a església
i em prenia la regalèssia,
aquell
era un món petit i meravellós,
un món de guixos de colors
que pintàveu vós
i esborràveu vós.
Sols vostè voltada de capellans
donàveu raó per a dir-se «infants»
a un món de quatre pams.

I si mai penseu en mi, mestra,
que dels vostres ullets blaus
hi neixi sempre aquella pau
que feia un xic més dolça l’escola
i no se us faci un nus la gola
dient: «Què han fet…?» «On han dut
el meu grapat de menuts…?»
perquè vós no sabíeu, mestra,
que el món és el mateix,
que l’home és el mateix
però no és el mateix,
el perfum de vostè,
ai! mestra,
que l’aire del carrer.