Reportajes

Serrat, el noi del Poble-sec

Fecha 16.01.2018

Joan Manuel Serrat s’endinsa en els records de la seva infància i joventut al barri del Poble-sec. A través de les anècdotes més personals, ens traslladarem a meitats del segle passat, amb els seus costums i les seves normes.

Joan Manuel Serrat recorda la seva infantesa al barri barceloní del Poble-sec
Les olors, els sorolls, els llocs, les persones, les anècdotes i les descobertes que l’han acompanyat sempre
Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Paral·lel 40

Quan ets petit la vida t’entra sencera, eh! T’entra pertot arreu, t’entra per tots els forats del cos, i per tots els porus i per tot, per tot arreu. La infantesa és el temps de l’aprenentatge, el temps de les grans impressions, on queden les grans marques a la vida dels homes. Per tant, té raó que la infantesa sigui la pàtria de la gent.

Joan Manuel Serrat

Joan Manuel Serrat s’endinsa en els records de la seva infància i joventut al barri del Poble-sec en una conversa amb el cronista de Barcelona Lluís Permanyer. El documental descobreix un Serrat desconegut, centrant-se en el noi que va créixer al Poble-sec, un barri d’immigrants i classe treballadora que el va marcar i que va definir el Serrat que, anys més tard, es convertiria en un referent musical de tota una generació.

Nascut en una família humil, de pare treballador i mare costurera, i marcada per la mort de vint-i-tres familiars durant la Guerra Civil Espanyola, Serrat recorda que, tot i que no van ser temps feliços, mai no hi va faltar l’estima ni la protecció.

El cantautor evoca els seus jocs en un paisatge amb senyals de postguerra. La misèria, els mendicants i la barreja d’amics amb qui hi anaven a divertir-se. La seva primera mestra i més estimada, la Conchita, jugar en un barri que desafiava la gravetat on la pilota es perdia escales avall, l’ambient dels cafès i les terrasses a l’estiu, les façanes dels espectacles, els tramvies amb gent penjada i els grans cotxes. Els cinemes de barriada, els teatres, El Molino, la Bodega Apolo, les misterioses i emocionants atraccions Apolo. Els tipus exòtics, els pispes, les noies que treballaven als espectacles, la burgesia. I també els seus carrers i places o les incursions al carrer Tàpies del barri Xino, amb aquells misteriosos locals que anunciaven “gomas y lavajes”, quan passejava de nen a xafardejar-ho tot.

El documental descobreix les olors, les vivències, els personatges i els llocs que van inspirar moltes de les seves cançons, com “Mi niñez”, “El meu carrer”, “Temps era temps” o “Barquito de papel”.

“El mar, segurament, el descobreixo des de Can Tunis, que era on anàvem nosaltres a banyar-nos els diumenges.” Serrat recorda les excursions familiars dels diumenges carregats de truites d’albergínia i entrepans fins a la platja de Can Tunis. Llavors, a Serrat se li il·lumina el rostre: “I carregada la família, doncs ens fotíem una caminata guapa. Però, bueno, però després estàvem allí, i rèiem molt… i érem… érem… costava molt que no fóssim feliços.” Dies de platja i mar que va immortalitzar anys després amb el popular tema de “Mediterráneo”.

“Serrat, el noi del Poble-sec” explora la infància i joventut de Serrat a través de la nova interpretació que aporta la maduresa. Una mirada a un món de sensacions, vivències, anecdotari, temptacions i potser d’algun despertar. Un viatge al passat que compta amb fotografies inèdites de l’arxiu personal del mateix cantautor.

Poc queda ja d’aquell barri marcat per la postguerra. Les botigues han canviat, els prostíbuls han tancat, els carrers s’han arreglat. La renovació és inevitable, encara que suposi desprendre’s dels records més preuats. Però tot resta a la memòria de qui ho ha viscut. “Serrat, el noi del Poble-sec” és el record nostàlgic d’una Barcelona passada, de la calidesa d’un barri treballador al peu de Montjuïc que va veure créixer el jove Serrat.

 

Nota del director

Fa deu anys, Joan Manuel Serrat se’m va acostar en acabar un acte públic i em va dir que li agradaria explicar-me el Paral·lel de quan ell era xicot. Em va semblar una idea estimulant: no ens coneixíem personalment i la iniciativa partia d’ell; volia dir que tenia ganes de contar la seva història.

Fa uns mesos es va repetir la situació. Ara estava davant d’un home que havia passat una malaltia greu i amb moltes ganes de viure. El seu comentari va ser: “Lluís, ara només faig les coses que em fan il·lusió, la resta ja no m’interessa.” Sens dubte, aquesta il·lusió és la millor motivació per compartir els records d’un testimoni excepcional.

Serrat no ha estat mai partidari de revelar la seva privacitat. Ell va néixer el 1943 al Poble-sec. Jo soc del 1939. El Paral·lel que ell vol evocar va de finals dels 1940 fins als primers anys 60, jo també conec aquell Paral·lel per haver-lo freqüentat ja llavors i per haver-lo estudiat després com a cronista.

És, per tant, una oportunitat única de conèixer com era l’home abans de ser una estrella.

Lluís Permanyer, director

Leer más: