Avatar de Usuario
Pere Mas i Pascual
Serratiano master del universo nivel 2
Mensajes: 10822
Registrado: Vie Ene 19, 2007 7:33 pm
Ubicación: Sentmenat (Barcelona)
Contactar: Sitio web

Al vent de la cançó (Raimon 50 anys)

Mié Nov 07, 2012 7:00 pm

Al vent de la cançó
Arts Santa Mònica repassa mig segle de vida artística de l'autor de 'Diguem no'
Món Barcelona | 07/11/2012 - 10:44h

Esteban Linés
Barcelona
Cançons prohibides pel franquisme, obres d’art originals firmades per Miró i Tàpies, cartes de Joan Fuster, Salvador Espriu o Josep Pla i cobertes de tots els seus discos són alguns dels objectes que es mostren en l’exposició Raimon. Al vent del món, dedicada al cantautor de Xàtiva en les seves més diferents facetes artístiques. Amb motiu del cinquantè aniversari de la seva primera actuació a Barcelona (al Fòrum Vergès el desembre del 1962), l’Arts Santa Mònica presenta a partir d’avui i fins al 26 de gener una completa visió que permet seguir la trajectòria artística i vital de Ramon Pelegero Sanchis, Raimon, un dels màxims exponents de la nova cançó i autor d’autèntiques cançons himne com Al vent o Diguem no.
Comissariada per Carlos Plasencia, la mostra està dividida en set àmbits temàtics: “Al Vent”; “Cançons d’amor, cançons de lluita”; “Diguem no. La derrota no acceptada”; “En la gran pàtria humana”; “Entre la nota i el so”; “Del llibre al disc, del disc al llibre” i “Barcelona-Raimon. Una història d’amor”. La mostra, que es presenta amb un disseny arquitectònic de Josep Bohigas, va ser enaltida ahir pel director de l’Arts Santa Mònica, Vicenç Altaió, que es va basar en la constatació en la vida real que “els principals esdeveniments que marquen la vida de Raimon són també els de tot un col·lectiu, que el converteix en representant del país”.
Altaió també va voler ressaltar el caràcter polifacètic de l’activitat de Raimon, de manera que “aquesta exposició també es podria haver titulat Poesia, música i compromís”, i va incidir que “com a escriptor, és un autor de compromís molt lligat a la literatura catalana progressista”.
El fet, potser decisiu, que ha possibilitat la materialització de la mostra ha estat l’obertura dels arxius personals de Raimon, dels quals es mostra “una petita part” dels documents, manuscrits, fotografies, discos, caràtules, etcètera, que contenen. Es tracta d’una notable quantitat de documentació arxivada de manera sistemàtica i pacient durant tots aquests anys per l’esposa del cantant, Annalisa Corti, i que ara veuen la llum pública per primera vegada, com les cançons que no van superar la censura durant el franquisme, els expedients d’autorització i denegació d’actuacions per a recitals que li van obrir.
Un dels apartats més vistosos per al públic és la inclusió d’una sèrie d’obres d’art vinculades a la carrera de Raimon, com les pintures de Joan Miró i Antoni Tàpies per a alguns dels seus discos, així com altres peces d’Alfaro, Ponsetí, Viladecans o Guinovart, que van col·laborar amb ell. En aquest mateix capítol també s’inclouen una curiosa i força insòlita col·lecció de cartells originals del mateix autor. Fotografies per a cartells o discos realitzats per Oriol Maspons, Colita, Ros Ribas, Bofill, Fornas o Leopoldo Pomés es barregen amb altres de recitals al mític Olympia de París, a l’Institut Químic de Sarrià, a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Madrid o junt amb intel·lectuals com Jorge Semprún, Xavier Rubert de Ventós o Eugenio Trías.
L’exposició inclou una argamassa audiovisual, en la qual els aspectes musicals de l’homenatjat –el coordinador d’aquest àmbit, Antoni Batista, comentava ahir que “d’aquesta manera es pretén mostrar tot el que sap Raimonde música, aspecte que ha quedat moltes vegades tapat per la força de les seves lletres”,– i es poden contemplar fragments de les seves actuacions més inesborrables. En aquest capítol, molts se sorprendran, i molt, quan descobreixin la seva vinculació al món de l’actualitat literària amb el visionat de trossos del programa d’entrevistes a escriptors titulat Literal, dirigit i presentat per ell a TVE el 1991-1992.
Al final del recorregut, una gran pantalla mostra, de la mà del mateix cantant, la relació que ha mantingut durant cinc decennis amb la ciutat de Barcelona. “Sense Barcelona primer, i tot Catalunya després, jo no hauria fet aquest llarg camí de cantant i autor”, va dir ahir. Junt amb aquesta mostra, la figura de Raimon també serà recordada amb una sèrie de reportatges que s’exhibiran a la Filmoteca i amb un concert al Liceu el 30 de novembre, amb les entrades ja esgotades.
Ahir, abans de fer amb els mitjans un recorregut per l’exposició (que va ser inaugurada oficialment a la tarda amb l’anunciada presència del conseller Ferran Mascarell), Raimon va assegurar que tenia una “sensació agredolça”, en referir-se a totes les persones que no podran veure reflectida l’aportació que van fer en el seu moment i que tant el “van ajudar a progressar” en la seva carrera: des d’Ovidi Montllor (del qual hi ha una entranyable fotografia inèdita poc abans de morir) fins a Salvador Espriu i Antoni Tàpies, sense oblidar el seu pare.
Reconeixent que la seva vida està “imbricada” en la vida col·lectiva de Catalunya, Raimon va subratllar també que aquest mig segle de carrera professional no és “un punt final”, sinó que “es tracta més aviat d’un petita parada al replà d’una escala que sempre està pujant”.

Leer más: http://www.lavanguardia.com/mon-barcelo ... z2BYqCDrk4
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia

Avatar de Usuario
Damablanca
Serratiano master del universo nivel 1
Mensajes: 3372
Registrado: Jue Ene 11, 2007 11:14 pm

Re: Al vent de la cançó (Raimon 50 anys)

Jue Nov 08, 2012 12:00 am

Una gan canción, independientemente del sentido político que tuvo en su momento.

Bss

Damablanca.
Si las piedras hablaran sólo un poeta las escucharía.

Avatar de Usuario
Pere Mas i Pascual
Serratiano master del universo nivel 2
Mensajes: 10822
Registrado: Vie Ene 19, 2007 7:33 pm
Ubicación: Sentmenat (Barcelona)
Contactar: Sitio web

Re: Al vent de la cançó (Raimon 50 anys)

Sab Dic 01, 2012 12:52 pm

Raimon acaricia las paredes del Liceu en el aniversario de su primer concierto en Barcelona
Raimon acaricia las paredes del Liceu, las 'd'un temps, d'un país', en el aniversario de su primer concierto en Barcelona
Música | 01/12/2012 - 00:00h

Camisa roja. El de Xàtiva compareció con su habitual camisa roja y pantalón negro (Mané Espinosa)

Imagen

Maricel Chavarría
Barcelona

Es increíble la capacidad de revivir emociones que puede tener cualquier colectivo que comparte un pasado común intenso. Anoche, en el Liceu, parecía mentira que ya hiciera cincuenta años de todo, que hiciera medio siglo del debut escénico de Raimon en Barcelona apadrinado por Els Setze Jutges, medio siglo de aquel aire fresco que trajo el de Xàtiva en plena dictadura, de aquella forma de cantar las canciones gritándolas, de convertir en himnos los deseos más esenciales de libertad, sin importar mucho que en el terreno musical fueran más bien terribles. Aquella fuerza, la fuerza de Raimon que ahora ya es de quien la necesite, sigue viva. Y quizás con insólita vigencia.

Hasta los topes estaba el Liceu, no cabía ni un alma en el concierto de ayer por la noche organizado por el propio Raimon y su mujer Annalisa Corti, con motivo de este aniversario. No era una apuesta fácil porque el autor de Al vent ya había ofrecido cuatro conciertos en Barcelona el año pasado para presentar su último disco Rellotge d'emocions y celebrar su medio siglo de vida en los escenarios en general. Había llenado tres Tívolis habiendo dejado a mucha gente en la calle, por lo que decidió rubricar la serie con un gran recital en el Liceu que fue todo un éxito.

Pues bien, esta vez, un año después y en recuerdo de aquel primero y sonado concierto barcelonés en el Fòrum Vergés, Raimon ha vuelto a colgar en el Liceu el letrero de agotadas las localidades poco después de haberlas puesto a la venta. Las cosas son así. Mañana, día 2, este hombre cumple 72 años, y la gente que todavía lo sigue y siente la sed de su canto tiene tantos como él, incluso más; pero también menos. Y aun así, esa gente sigue sintiendo el peso de unas inquietudes, todavía no resueltas.

Incombustible, el público barcelonés dio una vez más muestras de añorar a Raimon, un Raimon que puede demostrar que está en forma, que es capaz, con la serenidad que da la edad, de despertar todavía una añoranza de rabia, una añoranza del llanto por sus letras... "La vida pot ser eixe plor, però nosaltres al vent, la cara al vent, les mans al vent..."

Así empezaba el cantautor su recital, cosa excepcional y toda una declaración de intenciones que el público recibió con euforia contenida... I con la misma Al vent lo acababa, después de una ristra de bises. Las letras de amor, a la gente y a la tierra, fueron celebradas anoche, pero tal vez no tanto como las que entroncaban con el recuerdo de una impotencia y una reivindicación. Interpretó temas como Som, He passejat per València sol, Punxa de temps -en la que recuerda cómo cantaba con su madre La Internacional en voz baja-. Si miraves l'aigua -un canto al mar- o Treballaré el teu cos. Junto a canciones más nuevas, incorporó clásicos como País Basc o este tema sobre la guerra de Iraq, Bagdad 91. También sonó 18 de maig, en la que el público lo aplaudía mientras cantaba "Qui ha sentit la llibertat té forces per viure". Y mientras llegaba T'adones, amic -que nunca llegó, llevó al escenario letras de Ausiàs March... Si com lo taur se'n va fuit pel desert, y de Joan Timoneda, Só qui só, o aquellas cuatro palabras que le inspiró Joan Miró: "D'un roig encès... voldria dir les coses com són". Seguida del homenaje a Espriu La mar respira calma.

"En los años sesenta, el régimen franquista quiso celebrar 'Veinte años de paz', recuerda Raimon. Y acto seguido interpreta la canción con la que respondió y que dedicó al Che Guevara... De vegades la pau fa gust de mort. Lo acompañan dos guitarras, un contrabajo y un clarinetista... muy pacífico todo.

Raimon encadenó más de cuarenta temas, a menudo en forma de versos cortos y contundentes que, sin prisa pero sin pausa, condujeron a la gente por la deriva adrenalínica que lleva el cantautor valenciano en su ADN -que hace tantos años que vive en Barcelona, y que vota aquí-, conectando directamente con un pasado muy presente y especialmente lleno de precipicios. Sobre todo cuando, en los bises, se arranca con Jo vinc d'un silenci, "d'una lluita que és sorda i constant... qui perd els orígens perd identitat". Y aquí es cuando el Liceu estalla en aplausos y gritos de independencia que él sofoca con D'un temps, d'un país... "D'un temps que ja és un poc nostre, / d'un país que ja anem fent, / cante les esperances / i plore la poca fe", grita la platea. Y más fuerte, Diguem No.


Leer más: http://www.lavanguardia.com/musica/2012 ... z2Dng0xW00
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia

Volver a “Otros temas”

¿Quién está conectado?

Usuarios navegando por este Foro: No hay usuarios registrados visitando el Foro y 4 invitados