Biografia

De pare català i mare aragonesa, vaig venir al món sense proposar-m’ho el 27 de desembre de 1943, a Barcelona, i vaig créixer al barri obrer del Poble-sec, al carrer del poeta Cabanyes.Padres-y-JMS-infancia-3El meu pare, Josep, treballava a la companyia del gas, i la meva mare, Ángeles, a més d’ocupar-se de la casa contribuïa a l’economia familiar cosint. Després de cursar la primària i el batxillerat, em va agafar, no sé per què, per estudiar agricultura. Suposo que el camp se’m representava com quelcom d’exòtic, i això va ser el que va empènyer a un xaval de barri a cursar el que avui s’anomena Enginyeria Tècnica Agrícola.

Fou aleshores que vaig començar a tocar la guitarra, i amb tres amics vam formar un grup musical que no va arribar gaire lluny. Jo havia escrit algunes cançons (“Una guitarra”, “La mort de l’avi”…), i el 18 de febrer de 1965 m’estrenava amb alguna d’elles al programa d’Escamilla, Radioscope, de Ràdio Barcelona. Allò va ser el meu trampolí, i de la mà d’Escamilla vaig arribar a Edigsa (companyia discogràfica amb la que vaig enregistrar els meus primers discos) i em vaig incorporar immediatament a Els setze jutges, un grup heterogeni de gent que escrivíem i cantàvem en català. Salvador-Escamilla-1965-RBCNEls meus primers discos (1965 i 1966) van ser un parell d’EP de quatre cançons cadascun. A l’any següent vaig completar el meu primer disc de llarga durada amb deu cançons, que el setembre obtindria el Gran Premi del Disc Català. Després va arribar un tercer EP, i per primera vegada una cançó meva (“Cançó de Matinada”) es va col·locar al número u de les llistes d’Espanya. Havia abandonat el meu estatus de “figura prometedora” i començava a tocar l’èxit amb la punta dels dits.

I amb això va arribar en Lasso, que esdevindria el meu primer representant artístic fins a finals de 1975, i que em va dur a signar el meu primer contracte en castellà, i, més endavant, al Festival d’Eurovisió. El 1968, Televisión Española va escollir la cançó “La, la, la” del Dúo Dinámico, per ser representada al Festival d’Eurovisió, i vaig ser designat per interpretar-la. Si no feia gaire Zafiro SA havia publicat el meu primer disc en castellà, encetant la polèmica, la meva designació per representar TVE a Eurovisió va ser com posar sal a les ferides. Cantar “La, la, la” en català va ser una possibilitat fins el darrer moment, però pocs dies abans del Festival, en preguntar sobre l’assumpte a Juan José Rosón, l’home de TVE que estava al davant de l’operació, aquest em va respondre: —«Serrat, vostè què vol ser, un artista internacional o un artista provincià?» L’endemà mateix vaig presentar la meva renúncia. Van designar la Massiel per substituir-me, i afortunadament va guanyar.

Quan l’assumpte d’Eurovisió encara estava molt calent, amb en Tete Montoliu vam iniciar una inoblidable gira, durant la qual l’autoritat governativa va procedir a suspendre uns quants concerts, i durant la qual no sabíem mai, fins al darrer moment, si podríem tocar o no. JMS-1968-Grup-3 Quan va arribar el moment en què a en Tete li resultava massa complicat compaginar la seva carrera de pianista de jazz amb les nostres actuacions, em va presentar en Ricard Miralles, que des d’aleshores i fins avui m’ha acompanyat, al llarg de bona part d’aquests 50 anys. Amb prou feines ens havíem conegut que en Lasso ja ens estava enviant a pas lleuger cap a la carretera. Per al primer dia ens va signar un doblet, tarda a Palma de Mallorca i nit a Benidorm, on vam arribar a corre-cuita i amb més d’una i dues anècdotes per explicar. Va ser una prova de foc, i partir d’aleshores, quan sorgia algun problema, l’expressió «sobren dificultats» va esdevenir una de les nostres frases de capçalera.

Amb en Miralles vam viatjar junts a Amèrica per primera vegada. Quantes expectatives! I no obstant això, vists els resultats, que curtes es van quedar. El primer port al que vam arribar va ser Rio de Janeiro, per participar al seu festival de la cançó amb “Penélope”, una melodia d’Augusto Algueró a la qual vaig posar lletra. A Buenos Aires es van incorporar Gabriel Rosers, Enric López i Enric Oliva, que amb en de Miralles van formar el quartet amb el qual vam seguir durant diversos mesos per Argentina, Xile, Mèxic, Veneçuela… Va ser la gira de la descoberta, de la sorpresa: «Serrat descobreix Amèrica i Amèrica descobreix Serrat.» Un amor a primera vista de dos que, buscant el seu camí, es troben i creen un vincle tan estret que fa que avui se’m reconegui com un llatinoamericà de Barcelona.

Deixeu-me que us expliqui que jo també vaig sucumbir a la temptació d’una carrera de cel·luloide, malgrat que reconec que m’hi vaig esforçar poc, i crec honestament que la meva millor contribució al progrés del cinema va ser abandonar-la. Vaig protagonitzar tres pel·lícules: Palabras de amor (1968), dirigida per Antoni Ribas; La larga agonía de los peces fuera del agua (1969), sota la direcció de Paco Rovira Beleta, i Mi profesora particular (1972), sota la batuta de Jaime Camino i guió de Juan Marsé i Jaime Gil de Biedma.

1971 fou l’any de l’aparició de Mediterráneo, probablement el meu disc més emblemàtic. M’ha donat els millors records. Vaig escriure les seves cançons en una habitació de l’hotel Batlle, a Calella de Palafrugell, i el vam presentar al Teatre Victòria de Barcelona durant el Nadal 70-Reportatges-Colita El grup el formaven Burrull, Oliva, Roda, Moraleda, Rosales i un quartet de cordes amb en Josep M. Alpiste, Joan Olivé, Joan Oliveras i Pere Busquets. Tot un luxe.

Des de 1969 viatjàvem assíduament a Amèrica, on vaig començar a posar arrels i a fer amics. A Mèxic vaig conèixer la Gordita i els Taibo, una família d’espanyols a casa dels quals es reunia habitualment, al voltant d’una favada, el més granat de l’exili republicà i de la mexicanitat progressista.

Hi eren Luis Buñuel, Max Aub, Luis Alcoriza, Juan Rulfo, Lluís Rius, Luis Rejano i Mantecón, als quals ens uníem els que hi érem de pas: María Dolores Prada, Adolfo Marsillach, Víctor i Ana, jo i molts d’altres que van trobar en aquella casa recer i escalfor. Xile, Perú i sobretot Argentina començaven a ser per a mi llocs habituals.

El 1973 vaig fer el meu primer viatge a Cuba, on vam fer concerts al Teatro Roldán i al Parque Lenin. Aquell mateix any, l’11 de setembre, el general Augusto Pinochet va encapçalar a Xile el cop militar que va enderrocar i assassinar el president Salvador Allende. Vaig decidir no tornar al país andí fins que recuperés democràcia robada.

El 1975 apareix “Piel de manzana” de manera gairebé clandestina a causa d’unes declaracions meves sobre els afusellaments de cinc militants antifranquistes, i per les quals em vaig veure obligat a exiliar-me a Mèxic, on, a bord d’una motor home a la qual vam anomenar, en honor de la meva gran amiga María Elena, la Gordita, vaig fer una gira de cinc mesos.

El 20 d’Agost de 1976 vaig decidir tornar a Espanya. Estava encara actiu el Tribunal d’Ordre Públic, però malgrat tenir oberta una ordre d’aprehensió, no vaig ser detingut.JMS-Yuta-Queco-y-Maria-1985El meu retrobament amb Barcelona van ser uns concerts per diferents barris de la ciutat, acompanyat per “Música Urbana”, en un ambient de ciutadania recuperada. “Serrat als barris”. I amb aquestes, conec la Yuta, la meva dona, també anomenada Candela, amb qui acabaria convertir-me en un home casat.

Vaig viure un temps sense sostre fix. Un dia vaig arribar al pis d’en Quico Sabaté per passar-hi la nit, però la meva estada en aquella casa es va allargar més d’un any.

Amb en Quico vam col·laborar des d’Espira, l’agència de publicitat que ell dirigia al costat de l’Alexandre Cirici, i que en realitat amagava un niu d’agitació artística, cultural i política. Amb en Quico Sabaté vam crear una productora, Taller 83. Fins la seva mort, el 2010, no hi va haver cap projecte de Serrat en el qual no hagués participat.

A partir de 1977 Josep María Bardagí esdevé el meu arranjador de capçalera, i inicio amb ell una llarga relació com a músic i com a arranjador. El 1979 neix la meva filla Maria, i l’any següent em vaig quedar orfe de pare.

El 1981, en Miralles col·labora amb mi en diversos projectes: En tránsito (1981), Cada loco con su tema (1983), Fa vint anys que tinc vint anys (1984), El Sur también existe (1985) –amb versos de Mario Benedetti–, Sinceramente tuyo (1986) –enregistrat a Rio de Janeiro amb la col·laboració de Gal Costa, Maria Bethânia, Caetano Veloso, Raimundo Fagner i Toquinho– i Bienaventurados (1987). Entre un disc i un altre, tenim temps per enregistrar un Serrat en directe (1984).

El 1983, amb en Quico Sabaté i en Josep Maria Socias vam fundar el ja esmentat Taller 83 , la productora des de la qual es van realitzar discos propis i aliens, documentals, llibres i programes de ràdio com La radio con botas.Con-Quico-Sabate Aquell any, a més del fitxatge de Maradona pel Barça, es va produir la meva tornada a la primera cadena de TV espanyola, en un programa amb en Carlos Tena. Però sobretot, va arribar finalment el dia del desitjat retorn a l’Argentina i a l’Uruguai, on vaig aterrar de la mà d’en Chiche Aisemberg i Les Luthiers, després de set anys de prohibició. Faltarien encara uns anys més perquè passés el mateix a Xile. En 1990, l’Estadi Nacional de Xile estava a vessar. Un públic més fidel que mai va cantar amb mi totes les cançons al llarg de dos dels concerts més emocionants de la meva vida. Gràcies a la vida.

En tornar em vaig posar a preparar La radio con botas, el programa que s’havia començat a emetre per Ràdio 4 de Radio Nacional l’abril de 1991, i que era un resum dels esdeveniments ocorreguts a Espanya i al món entre 1940 i 1991, amb vistes al 92. El 14 de novembre de 1986 havia nascut la meva filla Candela, o sigui que el 1992 faria sis anys. Tornant als vaivens de la banda, en Kitflus –que en realitat es diu Josep Mas–, que ja havia format part del grup musical, es va incorporar com a arranjador el 1991 i va aportar als discos i al directe un so més electrònic, amb sintetitzadors i seqüències. Entre altres, és responsable dels arranjaments i la direcció de Banda sonora d’un temps, d’un país (1996), un treball recopilatori de les cançons més significatives dels temps de la Nova Cançó que em van marcar com a persona i com a cantant. Els únics concerts que vam celebrar al Palau Sant Jordi de Barcelona van ser una autèntica festa popular, i per segona vegada, un disc meu en català, Banda sonora d’un temps, d’un país, es va situar al número 1 de les llistes de vendes espanyoles.

Del 1992 en recordo especialment tres concerts. El primer, el 26 abril a la Plaça Bolívar de Bogotà, quan els colombians volien estrenar pau i van sortir al carrer per exigir-la als que fan la guerra. Luna-Park-JMS-y-Miralles-Argentina-1984 El segon concert va tenir lloc el 6 de juny a la plaça del Congreso de Buenos Aires. La pluja es va passar tota la tarda amenaçant amb espatllar la reunió, i malgrat això hi van acudir més de 200.000 persones. El tercer va ser el 9 d’octubre. Jo sempre dic que per a qualsevol artista, un concert és un concert, tant se val si és en un poblet petit o a Nova York. Bé, doncs, a mi em va passar això a Nova York i al Lincoln Center amb les entrades exhaurides: a la tercera cançó vaig sentir que anava perdent veu, fins que, en un moment donat, em vaig quedar absolutament mut. Vaig demanar al públic disculpes per haver de retirar-me de l’escenari i els vaig assegurar que els tornaríem els diners. Però la gent em va negar qualsevol possibilitat de fugida, de manera que si jo no cantava, cantarien ells. Va ser increïble. Els músics atacaven una cançó, jo la iniciava com podia i el públic la continuava fins al final.

L’any 1995 va passar una mena de mala ventada que va deixar una estela de morts properes. El Perich, Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Antonio Flores, Pugliese i, el 20 d’agost, la meva mare.Palau-JMS-y-BARDAGI-1980 L’estiu de 1996 vam iniciar la gira amb l’espectacle El gusto es nuestro, al costat d’Ana Belén, Víctor Manuel i Miguel Ríos. Aquesta gira va donar per a un disc en directe i es va allargar fins l’any següent per Amèrica. Seguim el 1998 amb Sombras de la China i el 2000 amb Cansiones. El 2001 mor Bardagí. La gent el coneixia com El Mestre Bardagí i durant molts anys vam tocar i vam ser més que amics. Malgrat això, només vam escriure a quatre mans una cançó (“Malson per entregues”), un esquizofrènic «malson a terminis».

Avancem dos anys. El 2003 li faig al meu amic Joan Albert Amargós l’encàrrec de preparar un concert simfònic amb una selecció de les meves cançons. La idea és despullar-les per tornar-les a vestir amb roba adequada per a una gran orquestra simfònica. Durant el mes de setembre s’enregistra el disc, amb la participació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, i el desembre, amb la mateixa orquestra, es presenta el nou treball al Palau Sant Jordi. JMS-100x100-3452 A continuació, i al llarg de 2004, es fan una sèrie de concerts amb diferents simfòniques. Al novembre haig de suspendre la gira en ser intervingut d’un càncer de bufeta. «No estaré recuperat al cent per cent —em vaig dir— mentre no torni a pujar a un escenari.» Així que, tan aviat com vaig poder, vaig trucar en Miralles i vam muntar un concert de piano, guitarra i veu que vam batejar “100 x 100”, amb el qual, el 2005, primer, vam recórrer el món, i després, el 2008 i 2009, el vam recuperar. I el 2006 vaig tornar a enregistrar un disc en català, deu anys després de Mô. Aquest nom breu és com els habitants de Maó anomenen la seva ciutat, la capital de Menorca. Allà hi tinc una casa amb una finestra amb vistes al món, i des d’on moltes cançons han nascut amb olor de mar.
Sempre que ens trobàvem amb el Joaquín Sabina sortia el tema: «Hem de fer una gira junts.» I un dia la vam fer. Les apostes apuntaven que no duraríem, i no obstant això el concert i el disc van durar i van ser tot un èxit. Tant, que va tenir el seu remake el 2012, i en aquesta ocasió el projecte va anar una mica més enllà, en escriure conjuntament un disc amb noves cançons. 2008-JMS_6382-bn Sota la producció de Javier Llimona ens embarquem amb el disc La orquesta del Titanic, al voltant del qual vam construir el nou espectacle: Dos pájaros contraatacan. Van ser trenta-quatre concerts que ens van dur per Uruguai, Xile, Paraguai i Argentina, dels quals dinou van tenir lloc al prestigiós Luna Park de Buenos Aires. Vam acabar a la pista del Boca Juniors, la famosa Bombonera, per després continuar a Espanya amb trenta concerts més. Com bé va dir Sabina: «Aquest treball va ser possible perquè les nostres dones es cauen bé i perquè a Espanya està severament restringida la venda d’armes de foc.»

Des del meu debut al món de la música fins avui, mai no he deixat d’escriure cançons, d’enregistrar discos i de fer gires pel món en els formats més variats. JMS-biografia-2008 Any rere any el meu objectiu ha estat escriure cançons noves per muntar espectacles nous i sortir de gira una altre cop. Jo, almenys, no he descobert encara una manera millor de passar la vida que fer gires i cantar per a la gent. Així que, en la mesura en què la salut i el públic m’ho permetin, i gràcies a la meva dona, que ha tingut la generositat d’estirar del carro de la casa, els fills i els nostres estimats gossos amb el marit de gira, aquí segueixo. I ara s’acosta ja la gira amb la qual em proposo commemorar les meves noces d’or amb la cançó.

Continuarà.

 

JMS